AMB MIRADA D'INFANT ens ajudeu a obrir-la i difondre?


Ens queda molt per remar ben juntes a banda de reivindicar el 8 de Març dia de la Dona, el 20 de Novembre Drets Infants i el 25 de Novembre Vers la Violència de Gènere

 

Si sou valentes i voleu parlar, reflexionar, mediar, meditar d'aquests i altres temes per desaprendre i re-educar-nos ens podeu trucar al 616 49 40 56... o escriure a circdejocs@gmail.com

 

- Contractar una xerrada

 

- Contractar la Obra de teatre fòrum " Plorem Maltractadores en una Societat Maltractadora"

 

Remou els temes de gèneres, la violència, els maltractes, el bullying, les custòdies dels menors, la pèrdua de la seva mirada, les injustícies dins del sistema per fer creure, controlar i obeir, les mentides des dels reis mags...

 

- Si coneixeu persones maltractadores i els voleu ajudar enlloc de denunciar, passeu el nostre contacte, dialoguem, posem límits, contenim, posem atenció, amor i mesures.

 

- Si coneixeu persones maltractades que necessiten suport i sortir de certes situacions, passeu el nostre contacte, us ajudarem  a empoderar, a posar límits, fem xarxa, entre totes ho podem tot.

 

- Si teniu coses a dir, altres exemples, si voleu dir la vostra opinió, si voleu que  el vostre escrit aparegui en aquest apartat,  si voleu saber més de la història i de les 4 denúncies més i com està cosa actualment a 3 d'agost...hem podeu trucar al 616 49 40 56... o escriure a circdejocs@gmail.com

 

Amb la vostra ajuda seguirem mirant de cambiar el guió d'aquest DRAMA BASAT EN HISTÒRIES ESTÚPIDAMENT i JUDICIALMENT REALS SENSE MIRAR AMB LA MIRADA DE LES CRIATURES. Inspirades en Francesco Tonucci.



Aturem la violència de gèneres! Ens ajudeu a difondre? Crear? Produir?

Necessitem ajuda per crear projecte:

- Ajuda a persones amb actituds maltractadores fent cursos de Comunicació No Violenta, Circ, Expressió Corporal, Teatre, Teatre de l'Oprimit.

 

- Fer documentals, vídeos, obres de teatre fòrum, on persones implicades en processos de separacions amb criatures pel  mig ( sota processos administratius de judicialització, despersonalització, manca de drets i de recursos per adquirir-ne, i acaben rebent i patint processos psicològics de etiquetatge que les enfonsa) puguin expressar els seus processos per alliberar-se i així resonar amb altres processos d'altres persones.

- Busquem professionals, estudiants i voluntaris per fer visible la problemàtica de les actituds maltractadores, el bullying generalitzat,els gèneres i transgèneres i la violència de gènere que se'n deriva dels antics sistemes per construir-ne de nous més integradors, justs, coherents, relaxats, empàtics, equitatius...

 

Busquem gent amb ganes d'acompanyar, expressar i transformar:

- Càmeres de vídeo

- Guionistes i directors de documentals i cinema

 

- Professores de teatre, circ, dansa, teatre oprimit, CNV, art-terapeutes, etc... per impartir sessions que es puguin gravar

 

- Persones professionals o no de l'àmbit social, educatiu, lleure, animació, cultura, psicologia, psiquiatria, medicina, justícia, benestar social, xarxes socials per assessorar i acompanyar els processos i sumar experiències  per explicar des de molts punts de vista sumant i integrant sense dividir i separar i guanyar

 

- Gestores culturals i socials de subvencions, concursos i premis per aconseguir recursos per que els projectes arribin a més famílies, escoles, ampes, afas, instituts, entitats, empreses, ajuntaments

 

- Persones relacionades amb Televisió, ràdio, premsa i xarxes socials per fer visible.

 


Que cada uno se responsabilize de lo suyo

A les escoles, projectes educatius, socials, de lleure, cultura, ....a totes les empreses del món al final algú va estressat, enfadat, trist, agobiat, responsabilitzant-se del que no li toca per que la gent no està al seu lloc. Si els pares estan  a lloc els nens estan a lloc, però si ni la justícia ni la política i la tele estan a lloc, que intentem des dels projectes? Amb les estratègies anteriors volem ajudar a solucionar aquests errors del sistema que totes en formem part. Solucions? Treure'ns les màscares, expressar, dialogar, exemplificar per fer veure i responsabilitzar-se cap als canvis que ajudin a créixer a totes:

 

el meu exemple com a persona maltractadora:

 

intentaré ser neutre amb els gèneres, venim molt mal educades, parlaré en gènere femení com a persones que som totes sota meu humil punt de vista i sensacions de cor:

 

- al separar-me de la parella, jo plorava, ella hem feia fora de casa, per que era de la seva àvia, jo li deia de compartir l'espai, una setmana cadascú. "piso  nido li diuen", t'ho pots permetre com a psicòloga i jo com a educador integrador i pallasso. Res. Ho marxes o truco a la policia. Jo només plorava i deia que no. al Cap de 2 setmanes vaig marxar obligat, pressionat, amenaçat. Per que ella s'havia enamorat ens separava al jan i a mi. Que cadascú es responsabilitzi de lo seu.

 

Jo hem vull responsabilitzar del nen, vull una custodia compartida, i ella que no.

 

Jo plorava, i moltes persones hem deien que fos fort i que no plorés: la meva mare, ma germana, l'àvia, la professora del fill, la directora de l'escola, la mare del nen, la sogra...

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE NEIX AQUÍ

Ho deixeu plorar o surt la ràbia mal expressada, la ira, la olla a pressió.

 

A partir d'aquí el calvari: et fan fora de casa, no et deixen dormir el nen, et planten un conveni injust on no te'l deixa cap nit, cap rutina de pare encara que tu l'has criat dels 0 als 3 anys non stop amb presència.

Et negues a signar conveni, t'amenacen amb que et denunciarà= poder, crear situació de por

ja tens casa on dormir-lo tampoc et deixen. L'olla rebenta, després de demanar mil acords, mil missatges de mail demanant equilibri, et desmuntes, et derrueixen, et roben el nen de la furgo, et prenen els dies de jugar junts, rebentes, al arribar a casa envies un whatsapp com has fet altres moltes vegades a 27 amics i a la mare, aquest cop desesperat, enfadat, de mala forma amenaçant de mort, aquell dia sonen les alarmes, aquell dia tothom respon, aquell dia si que els amics donen ajuda, a ella, als meus acords i supliques d'entesa res, el vacío, silenci, només soroll davant la por de la amenaça del watsap. 

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE NEIX AQUÍ

 

La violència de no escoltar-te com amic, com a persona, com a pare?

 

I la violència de fer-te fora de casa amenaçant amb la policia quan no marxes i només plores per que vols tenir rutina de pare dormint al nen?

 

I la violència psicològica de signar un conveni sota més amenaces?

 

La violència de dir ja parlarem i van passant els dies, les setmanes, els mesos, i no parla, i demanes ajuda i l'entorn escolar calla...bullying cap a un pare separat, violència, maltractes, poder, egoisme, silenciar, mantenir el patriarcat de forma inconscient

 

Després del watssap vas a presó. et despersonalitzen. Deixes de ser persona. Ara ets violència de gènere: MALTRACTADOR. Ja no ets pallasso, ni pare, ni integrador social, ni educador de lleure ni director, ni autònom, ni amant, ni parella, ni res. Deixes de ser persona per ser maltractat per tothom emocionalment, administrativament, psicològicament, policialment, educativa*ment...ets maltractador

 

Segueix la denúncia endavant encara que diguis ho sento, ja no pots veure el teu fill. ets dolent pel que has dit un cop. Tot lo altre ja no serveix de res. Ja ets el dolent mal parlat que demana coses estúpides al univers: hem podeu denunciar que sinó la mataré...sóc burru. Ho reconec, Lladro com els gossos. M'han acorralat. Han raptat al nen. El joc. La vida. Preval la seva psicologia abans que qualsevol expressió del nen. és injust. Cruel. Sóc massa sensible. vaig petar.

 

Hem segueixen castigant 6 anys després.

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE NEIX AQUÍ

 

Als 2 mesos recuperes comunicació amb la mare i tornem a fluir, això si només et deixen veure el nen com si fos un trofeu unes hores, i 9 mesos després arriba el judici per el whatsapp amenaçant i ella es fa la víctima, quan el dia abans del judici recollia el nen tranquil·lament a Valldoreix amb meva àvia i amics, i allà al passadís judici no ens saluda a ningú, estratègia...quan 2 setmanes abans del judici estàvem a la platja i al cine els 3 sols, mare, pare, nen en procés de separació...hi ha fotos d'això que no hem pogut presentar a judici per que no n'hi ha hagut, auto-inculpat a passadís per no entrar a presó. Injust. Sense mirada d'infant. De quina por parlem? o bé es egoisme de no deixar anar al nen?

 

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE NEIX AQUÍ

Sense judici a passadís t'auto-inculpes per evitar presó, però ja ets dins el sistema de violència de gènere com a condemnat...

La nit del judici arribes a casa i envies un correu a la mare preguntant "quan podràs veure el nen ara". Resposta: denunciat per escriure un correu= saltar-se la ordre allunyament per un watsap. Segona culpabilitat de violència de gènere.

 

Darrera hi ha els 5 lobbies de: serveis socials, justícia, ensenyament, psicologia, psiquiatria que quan els hi dius que són negligents per no mirar-se al nen i barrejar conflictes d'adults amb les custòdies...es tornen poderosos, egoistes, enlloc de dir ho sento i esmenar la situació la van complicant més per tenir un culpable i no haver de dir, ho sentim no ho hem gestionat correctament amb tu...això si te castiguem a tortura de: no veure teu fill ni ell a tu, hores de treballs gratis a l'estat, problemes administratius...

 

Avui  d'agost de 201 a les 11h del matí per fi hem truquen dels psicòlegs de Conexus i una tal Marta m'ha tornat a enfonsar parlant-me com si fos ma mare o la pitjor directora d'una escola, tractant-me com un nen petit i tergiversant la conversa. Gràcies a ella avui baixo la aplicació de gravació de trucades, per que no manipulin més les situacions els que tenen el poder de decidir per sobre del meu fill i per sobre meu. Això és negligència, cutre i hipòcrita i per dir això es defensen enlloc de mirar al nen.

Conclusió de la trucada que estan de vacances i que la propera hora que hem donen és el 17 de setembre a les 15h deixant a un nen tot un mes sense vacances amb el seu pare, això és negligència, cutre i hipòcrita. I com que els hi dic amb aquestes paraules com ho diria el gran Pepe Rubianes, els hi afecta al ego d'adults enlloc de mirar amb ulls d'infant.

 

Això si, ens han dit que intentaran veure si poden avançar la trobada, si poden...sense pensar en el Jan de 9 anys que porta 4 mesos sense estar amb el seu pare present i amb ganes.

...

 

LA TORTURA CONTINUA QUAN NOSALTRES NOMÉS VOLEM JUGAR I FER CIRC

 

 Si teniu coses a dir, altres exemples, si voleu dir la vostra opinió, si voleu que  el vostre escrit aparegui en aquest apartat,  si voleu saber més de la història i de les 4 denúncies més i com està cosa actualment a 3 d'agost...hem podeu trucar al 616 49 40 56... o escriure a circdejocs@gmail.com

 

Amb la vostra ajuda seguirem mirant de cambiar el guió d'aquest DRAMA BASAT EN HISTÒRIES ESTÚPIDAMENT i JUDICIALMENT REALS SENSE MIRAR AMB LA MIRADA DE LES CRIATURES. Inspirades en Francesco Tonucci.

 


CARTES DE SUPORT

Si voleu enviar les vostres cartes de suport o d'algun altre punt de vista podeu fer-les arribar a: circdejocs@gmail.com

 

Em dic Ferran Casanovas Abellán, el meu DNI 52.593.223-C i faig aquest escric per defensar a en Jordi Biarnés Montoliu, ja que penso que el sistema judicial no l'ajuda ni el defensa.

Conec a en Jordi desde l'octubre 2013 i amb aquests anys puc dir que és una persona crítica i ferma en les seves conviccions, les exposa de forma cordial, amorosa, empàtica i afable, i no té cap mena de pudor en reconèixer les seves equivocacions i febleses o en demanar perdó. 

Una persona que viu per compartir i per oferir felicitat a aquells que l'envolten, tant a nivell personal com professional.

La seva feina, entre moltes altres coses, és la de fer-nos pensar, qüestionar-nos, riure'ns de nosaltres mateixos a través del joc i el clown, quelcom molt necessari en la societat actual en que vivim.

Una persona que estima amb bogeria a en Jan, i en Jan a ell, i que aquesta situació que fa anys que estan patint li genera neguit, frustració, impotència, desesperació,.... de veure que la seva relació amb el que més vol en aquesta vida, se li escapa de les mans, tot i lluitar per éll com poques persones he vist que ho facin. Qui no se sentiria deseperat quan et trobes en una situació on no veus la sortida i on el teu fill està petint injustament i t'està reclamant mentre terceres persones i institucions eviten que puguin estar en pau i sense por a ser separats?

Tant de bo, tot s'aclareixi i aquest fill i aquest pare puguin seguir veient-se i estimant-se amb el consentiment de totes les parts afectades, en pau i harmonia.

Sé del cert que és el que més desitgen en aquest món i sé que en Jordi farà l'impossible per donar-li tot el que pugui necessitar el seu fill Jan.

 

Atentament 

Ferran Casanovas Abellán

DNI 52.593.223-C

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 Jo, Elisabet Pages Sanahuja amb DNI 52597032B

 

presento el meu testimoni en defensa d'en Jordi Biarnès i en conseqüència d'en Jan Biarnès davant la denúncia posada per part de l'Escola dels Encants.

 

Fa aproximadament 4 anys que en Jordi i jo ens coneixem. Hem compartit moments d'amistat on ens hem explicat coses intimes i personals i sempre l'he sentit patir per els seus drets com a pare. Sempre m'ha expressat que sent que no pot fer de pare tant com li agradaria. Els poc moments que he compartit amb en Jan i en Jordi junts, he pogut observar una relació sana, un pare present i ocupat pel benestar, l'educació i la salud física, emocional i mental del seu fill. 

Sóc Mestre de formació i treballo en una escola i per tant dia a dia veig a families amb els seus fills i puc assegurar que he pogut observar una relació sana, respectuosa, afectiva i constructiva entre ells. També soc filla de pares separats, des que tenia 4 anys, i he viscut i visc encara les conseqüències emocionals de la falta de presència per part del meu pare, i tot perque un día, un adult que desconeixia en absolut les meves necessitats, va decidir que només veuria al meu pare dos caps de setmana al mes. No ho desitjo a cap nen/a, tant de bò poguem, els adults, posar una mica mes de consciència a les necessitats dels infants i poguem respectar-les, i més encara amb un cas com el del Jordi, un pare que l'únic que demana es poder fer de pare. 

Tant de bò hi posessim més consciencia i poguessim arribar a una igualtat de condicions entre les mares i els pares i que els infants deixessin de pagar les conseqüències dels malsentesos, disputes o conflictes dels adults.

 

 

 

Jo, Natalia Quintana Soriano amb DNI 53291130S

 

presento el meu testimoni en defensa d'en Jordi Biarnès i en conseqüència d'en Jan Biarnès Ruiz davant de la denúncia posada per part de l'Escola dels Encants.         

 

 

En Jordi Biarnès i jo fa més de dos anys que ens coneixem. Durant aquest temps ha compartit amb mi, i amb moltes altres persones, una de les passions de la seva vida transmetre la màgia del joc a petits i grans. Des que ens vam conèixer he vist un Jordi amb el cor ben obert, carismàtic, amb ganes de compartir i crear xarxa, sempre sumant, sempre creant, creant ponts entre les persones, generador de somnis i il·lusions, proper i ballarí d'emocions. Li agrada compartir llargues converses somiant en un món millor  i en les maneres de fer-ho possible. Professionalment, s'entrega a la seva feina (el Jordi s'entrega a tot el que fa), té en compte a altres i respecta els drets laborals de les persones que treballem amb ell.

 

És una persona potencialment activa amb la societat i sovint la critica amb contundència però sense manca de veritats. És una persona compromesa amb la vida. Tan compromès amb la vida que cerca vincles saludables en els quals ens acceptem de veritat, fugint de la superficialitat, d'allò que ens han dit que som, i des d'allà poder construir plegades. 

 

Aquí bé el veritable problema. Acceptem de veritat als altres? Amb tots els seus conflictes? Acceptem totes les emocions? O només ens relacionem amb l'alegria? Ens allunyem d'aquells que es troben en situació de vulnerabilitat? Som capaços d'empatitzar de veritat amb els conflictes dels altres i acompanyar-los així com acceptar les emocions que això li provoca? Jo a vegades sóc egoista i m'allunyo per no patir mal de caps que no em pertoquen...

 

Des d'aquí, demano disculpes a tots els conflictes oblidats, rebutjats, i per tant, demano disculpes a aquelles persones que han necessitat la meva ajuda i no els hi he donat, entre elles en Jordi Biarnès.

 

Durant aquests dos anys que conec al Jordi he anat coneixent la relació que manté amb el seu fill de 8 anys, en Jan, i en conseqüència he conegut la situació legal i judicial que envolta a aquesta relació pare-fill. Una relació pare-fill que es basa en l'afecte i en l'amor, la sinceritat i la comprensió, en el joc i en les responsabilitats, en els valors i els aprenentatges... un pare que es cuida de la salut del seu fill, dels seus processos vitals, que l'acompanya i el respecte... en fi el que vindria a ser una relació pare-fill totalment saludable. I aquí arriba un altre problema...

 

Som els adults incapaços de solucionar els nostres conflictes? Per què un nen no pot estar més temps amb el seu pare si entre ells hi ha bona relació? Per què no pot haver-hi una criança amb igualtat? Un conflicte entre adults ha de repercutir en la vida d'un nen, tenint en compte com s'ha explicat, que no hi ha cap situació de risc entre pare-fill? Jo també m'he discutit amb el Jordi, molts ho hem fet. El Jordi és reivindicatiu, lluita pels seus drets i també pels dels altres -sempre està disposat a ajudar-, i és ferm en les seves conviccions i expressa les seves afirmacions amb duresa, però també és empàtic i el seu esperit social fa que s'arribi a una ben entesa i per tant, a un aprenentatge. El Jordi també té la capacitat de "decir verdades como puños" i a vegades de forma contundent i això no sempre agrada, o no sempre estem preparats, o simplement no ens interessa perquè vivim en l'aparença d'una societat perfecte i que se'ns desmunti la mentida pot ser dolorós.

 

Però tanmateix, sempre està disposat a parlar, a analitzar i veure les situacions des de fora, i si cal demanar perdó, reconeix els seus errors i aquests li fan créixer. Durant aquest temps he anat veient i vivint els diferents estats emocionals, que no sempre han estat fàcils, causats per la repressió, per la incomunicació d'agents i particulars, per la incoherència del sistema judicial, per la manca de recursos per protegir als pares (homes) separats i lluitar per una criança amb igualtat, per una veritable custòdia compartida. Tot per què? Per què els adults no s'entenen... I és natural que en situacions d'incomprensió aflorin les emocions.

 

Així que siguem coherents i conseqüents dels nostres actes amb el cor obert, capaços de mirar més enllà del nostre melic, capaços d'acceptar a l'altre i arribar a un acord, capaços de mediar de forma madura i sobretot, ser capaços de vetllar de veritat pel menor, respectant les seves necessitats i el seu dret a gaudir d'una família, del seu pare i de la seva mare.

 

 

Montse Cabacés

 

Diferents situacions i moments podrien dibuixar-se en la relació que molts tenim amb el Jordi però, breument ho resumiria amb un típic i tòpic "de sempre i per sempre". 

 

Manté una base ferma amb les relacions d'amistat i amb la família, amb qui demostra dia a dia d'on ve la seva sang i les seves arrels. Amb instint noble i amb una puresa alegre que emana per allí on va i enganxa, ho sabem tots, a qualsevol. 

 

Pare, mestre i amics del petit Jan (cal veure'ls quan estan junts!), qui més se n'enorgulleix del seu pare, en els pocs però bonics moments que comparteixen. Ell el segueix, el mira, l'observa, l'admira i inconscientment, el copia. Són dos gotes d'aigua i ells ho saben.

 

Cal, d'una vegada, tallar el punyent creixement d'aquest nen que de forma intermitent està vivint massa bons i mals moments conjugats. És necessari que tot millori per forjar el seu bon futur i pugui mantenir més bons moment amb el seu referent.

 

Montse Cabacés

 

 Yo Carla Andrés Ruiz con DNI 46993754-Q

 

escribo estas palabras para apoyar la

causa de Jordi Biarnés como padre y persona activa en la lucha por los derechos de

todos los miembros de la familia a ejercer como tal en la vida de los niños.

Mi relación con Jordi aparece al encontrarnos con la idea común de encontrar una casa

para vivir, en un entorno cercano a la ciudad de Barcelona, que disponga de terreno

para construir un huerto y espacios para desarrollar las respectivas actividades

profesionales de cada miembro del espacio.

Decido manifestar mi opinión en este escrito porque al escuchar su proceso empatizo

con la historia .

Ciertas circunstancias de mi entorno propiciaron carencias afectivas, durante mi

infancia, que me llevan, en mi edad adulta, a valorar mucho la figura de todos los

posibles referentes de un niño.

Es por ello que hablo con firmeza de la importancia de la actitud de lucha de las

personas adultas en el entorno de los niños para potenciar, desde esa fuerza, la mejor

versión de la persona que esta creciendo, sobretodo en edades en las que el carácter

se esta formando. 

Quiero manifestar la necesidad de potenciar el afecto y el apoyo en todo momento

para que los niños puedan establecer una base sólida de cariño y tranquilidad. 

Creo en que es muy importante que los niños puedan disponer de todos los apoyos

posibles, diferentes visiones vitales, maneras de funcionar y enfrentarse a la vida para

que desde este abanico de posibilidades puedan escoger sin miedo cual es su propia

manera de hacer las cosas y así al llegar a la edad adulta enfrentarse a las distintas

circunstancias que puedan encontrarse a lo largo de la vida.

Es por todo esto que quiero apoyar esta causa haciendo la reflexión de la importancia

de dar opción a los niños de recibir el apoyo de todas las personas que quieran

acompañarles en su proceso de desarrollo, desde el amor.

 

 

 

Marina Lasaosa

46983292 L

 

En un món i sistema on sovint les estructures, totes, des d'econòmiques a socials, ens poden fer viure moments d'autèntic trasbals, es fa urgent i necessari saber-nos mirar i mirar-nos per sumar. Sumar el que sí que ens apropa, malgrat la distància que sovint poden provocar les diferències. Sumar comprenssió, sumar amor, sumar mirades que acullin. I quan es tracta de relacions entre famílies i escoles es fa urgent que la comunicació sumi i faciliti.

Entenc que perquè una relació es mantingui sana i totes les parts s'hi sentin bé, les persones han de ser-hi i han de voler-hi ser.

 

 El Jordi, des que el conec, ha estat, hi és i sempre ha lluitat per voler compartir més amb el seu fill, mostrant-se sempre responsable cap a ell, amb amor i consciència. 

Desitjo que no se li segueixin posant obstacles i pals a les rodes i que se-l deixi d'una vegada per totes seguir acompanyant al seu fill i considero imprescindible que ho pugui fer sense tensions, amb tranquil·litat, des de la responsabilitat que ja ha demostrat amb ell i amb totes les facilitats possibles. Avui, tots els dies i sempre.

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 Marta Lozano Azón

47905590V

 

Text de suport i defensa cap al Jan Biarnés Ruiz i el seu Pare, Jordi Biarnés Montoliu:

 

Primer de tot, ho sento per no haver fet el pas de posar-me a escriure abans, sento haver estat veient com una persona patia i no haver sabut que fer.

Suposo que és més fàcil, o més covard intentar acompanyar una situació des de la calma o des de intentar oblidar o passar per alt les coses negatives i potenciar aquelles que ens fan sentir bé, però està clar que així ni desapareix el patiment ni ningú aprèn (aprenem) com enfrontar-nos a situacions que ens fan mal.

 

 

Vivim en un indret on no importen en absolut els sentiments de les persones, on ens han ensenyat a no fer cas o a passar per alt tot allò que no sigui racional o que no tingui valor legal; vivim per treballar i per intentar passar desapercebuts, sense que ens senyalin i es parli de nosaltres, vivim en una societat de robots, i cada dia ens en donem conte trobant-ho la cosa més normal del món: és normal que ens exigeixin a la feina coses que no volem fer, és normal que acceptem que consumim materials i aliments que torturen a altres persones i països i a nosaltres mateixos, és normal girar l'esquena a qui ens demana ajuda perquè volem conservar la nostra "felicitat fictícia intacta"

 

Fa molts anys vaig escriure una pintada al terra del carrer del meu barri (de classe mitjana-alta) una frase que no sé quantes persones hauran llegit, ni si a qui l'hagi llegit li haurà remogut alguna cosa, però últimament no para de tornar al meu cap: "Traieu a l'home mitjà la seva mentida vital i li traureu la felicitat "

 

El Jordi Biarnés, sembla tenir la missió de destapar les mentides vitals de totes les persones que li importen o que tenen algun tipus de paper important a la seva vida, considero que aquest fet l'ha apartat i l'ha fet ser jutjat per moltes persones, de manera més o menys inconscient. Tots anem predicant o ens agrada dir que ens coneixem, i ens sentim millor o pitjor però agraïts quan algú ens fa descobrir o prendre consciència d'alguna part de la nostra persona que és real i que hauríem de treballar per a ser una mica més honestos amb nosaltres mateixos. La realitat, com a mínim en el meu cas, és que som perfectament conscients dels aspectes de la nostra persona que no ens agraden o que no volem afrontar per a seguir tenint una vida tranquil·la, per tot i ser conscients de la nostra mentida vital, no perdre la nostra felicitat al ser "descoberts".

 

El Jordi ha sigut molt durament jutjat en la meva opinió, per persones a les quals ha volgut ajudar, destapar les seves "mentides" per a fer-les entendre on i com vivim i com som capaços de tractar-nos entre les persones per a protegir el nostre estatus, i amb estatus, no parlo de nivell econòmic, sinó del nostre valor social. A tots ens agrada creure que som les millors persones del món, a ningú li agrada que es parli "malament" de nosaltres, perquè tots tenim aspectes a millorar i que podríem fer-ho si no tinguéssim entenc la pressió social que tenim.

 

Hem de quedar bé davant la família, davant dels amics, davant els companys de feina i davant de tothom per sobre de quedar bé amb nosaltres mateixos.

Suposo que això pretén ser una defensa cap a aquesta persona, i un acte de sinceritat que faci despertar la part més humana de qui som, no com a intenció d'enfonsar a ningú, sinó amb la intenció de construir un món més real i sostenible amb les emocions de les persones, que al cap i a la fi és o hauria de ser el més important.

 

M'agradaria i espero tenir temps de citar a moltes persones que s'han pogut sentir dolgudes alguna vegada per les paraules del Jordi, però començaré per parlar de les persones que inconscientment l'han fet patir per no veure que parlaven amb una persona amb emocions i no pas amb un número, robot, una amenaça per la seva consciència tranquil·la o un mirall d'algú amb qui han tingut alguna mala experiència.

I començaré per mi mateixa, ho crec just i necessari perquè s'entengui que aquest escrit no és en cap cas un judici, sinó una crida de sinceritat i comprensió.

 

Marta: T'he fet patir principalment per permetre com davant dels meus ulls no se t'ha tractat bé ni de manera justa i tenir por d'haver-me d'enfrontar a situacions incòmodes (per conservar la meva tranquil·litat permetent que se't tracti com s'ha fet). T'he fet patir per voler justificar, complir i quedar bé amb els meus amics i familia (per por altra vegada a perdre la meva tranquil·litat). T'he fet patir per fer-te sentir responsable de la meva tristesa, de la meva pèrdua de pes i de les decisions que he pres que s'allunyen del meu camí abans de trobar-te. T'he fet patir per no entendre el dolor que crea sentir-se sol i de no poder comptar amb ningú quan necessites ajuda. T'he fet patir per permetre que treballis més hores que un rellotge de manera poc saludable a escala emocional davant la situació d'estrès econòmic i personal on et trobes per mantenir-te a tu, a mi, i al Jan i no aportar solucions al respecte. T'he fet patir per no marcar-te límits coherents i convertir-los en No's en lloc d'en arguments. Per tot això, ho sento i gràcies. Sí, he pensat en mi i en aferrar-me la meva vida còmode

i tranquil·la, m'he enganyat i t'he enganyat per no enfrontar-me a una realitat evident i amb molts aspectes a cuidar i polir sobre mi mateixa i les meves relacions.

 

Nia: L'has fet patir apartant-lo del seu fill i de les decisions sobre ell, tractant-lo com un delinqüent perillós, fent-lo estar alerta i en tensió en tot moment (des del que jo conec) fent que se sentís en constant descontrol de la seva vida i dels seus pensaments, criminalitzant les seves accions sense permetre'l expressar ni voler entendre amb humilitat els seus arguments i opinions, fent que se sentís malament amb la seva feina, horaris o canvis de domicili.

 

Carmen i Família Nia: L'heu fet patir en diverses ocasions al taxar-lo de malalt i desvaloritzant les seves xerrades o acords amb el Jan, fetes amb anterioritat i amb molta calma, no volent escoltar i tranquil·litzar els traspassos i fent viure tant al Jordi com al Jan conflictes que podrien no haver existit amb una escolta activa i relaxada.

I de forma col·lateral l'ha fet patir també el fet que es prioritzés el temps compartit amb la família de la mare que no pas amb ell, el Pare del Jan, que des del primer moment s'ha declarat amb temps, disponibilitat, responsabilitat i il·lusió per cuidar i estar tot el temps del món amb el Jan. Veure com a voltes d'estar malalt per exemple s'hagi optat per comptar amb l'àvia o els tiets abans que amb el pare, crec és comprensible que fa mal...

 

Família Jordi: Suposo, no hi ha res més reconfortant que sentir que la teva família et fa costat i lluita per tu el que calgui, tal com el Jordi està dedicant tots els esforços del món per veure créixer al Jan. El Jordi és i serà una persona molt familiar, on sempre es veu disposat i amb moltes ganes de compartir moments distesos i difícils amb els seus, donar un cop de mà sempre (i no només a la família de sang, sinó que tots sabem que mourà tot el que calgui per recolzar a qualsevol persona que conegui i que necessiti del seu ajut). El fet de voler sentir-se a prop de la família i que sovint es trobi amb barreres, torna a ser un sumatori al sentiment de frustració i d'incomprensió del Jordi cap al món. Sovint trobant-se amb un entorn menys familiar del que ell desitjaria.

 

Sant Feliu: Ens trobem davant un altre exemple on ens adonem que no és fàcil trobar-se en una situació de debilitat i poder compartir-la amb naturalitat i suport. El Jordi s'ha trobat amb l'entorn de Sant Feliu, igual que en altres llocs, un indret on arribar amb el cor obert, amb ganes de construir vincles i relacions saludables tant per ell com per ganes de compartir la vida del Jan amb amics amb qui jugar i tenir vivències precioses, i s'ha trobat sovint amb una sensació de rebuig, amb una manca de suport i amb el malestar que comporta sentir-se apartat d'un entorn a què estimes i hi vols crear vincle per una no-voluntat de les persones d'escoltar o involucrar-se amb els problemes o situacions difícils de les persones que ens rodegen.

 

Professionals de justícia: L'heu fet patir tractant-lo com a un robot, com a un número d'una equació ja resolta i sense brindar mai l'oportunitat de comunicar el com se sent. No entenent ni volent escoltar com pot arribar-se a sentir-se una persona que s'ha sentit injustament jutjada, que mai ha pogut parlar ni defensar-se i que enfrontar-se a cada vista, reunió, judici o mediació genera un fer-se petit i sentir-se trepitjat, trist i enfonsat. Havent-hi a més de complir amb hores de mesures compensatòries que s'allunyen molt d'una finalitat integradora i de treball real del motiu pel qual les persones són jutjades. No sent escoltades tampoc les diverses propostes de serveis coherents i carregades de sentit per tractar d'arrel la temàtica del conflicte, encara que sovint suposessin més hores de dedicació.

 

Escola dels Encants: Aquí voldria fer un incís, ja no sobre el Jordi sinó sobre la tranquil·litat del Jan, per la que hauríem d'apostar tota la comunitat escolar, familiar i de relacions.

El Jan viu i ha viscut ja una situació prou dolorosa pel fet de no poder compartir amb igualtat de condicions la seva vida amb el papa i la mama, entenc i crec és prou clar a la vista de tothom que una desvinculació total del Pare a l'escola genera un malestar d'incertesa cap al Jan que no crec sigui gaire saludable, si més no, amb ulls d'un nen de 8 anys que ha d'estar qüestionant-se qui l'anirà a portar i recollir a l'escola, en lloc d'estar pensant a què li ve de gust jugar.

Sembla que l'escola ha entès que una ordre d'allunyament cap al centre no pot comportar cap benefici pel Jan, així doncs sembla força il·lògic estar celebrant avui aquest judici, on les alternatives a aquesta sentència no tenen gaire sentit com a resolució real d'un conflicte, tenint en compte que una sanció econòmica per exemple l'únic que pot generar és un augment d'estrès per part del pare a l'hora d'haver de generar un excés de feina per aprendre què? Si estem parlant d'una persona que ni entengui ni conegui el sentit de l'esforç per treballar i tirar una família endavant... Però no crec que ens trobem davant aquesta situació.

Així doncs ens trobem avui aquí com a part d'una cursa sense marxa enrere, com a seguiment d'un engranatge que ha començat i que ha de continuar endavant per més que tot ens adonem que no té sentit que sigui així i que no estem afavorint ni la qualitat de vida ni la tranquil·litat de ningú: ni escola, ni Jan, ni Jordi ni l'Estefania, mare del Jan qui haurà també d'explicar i fer entendre al Jan quelcom que podria no estar passant.

 

Està clar que igual que tots nosaltres el Jordi també té aspectes que ens han fet patir, però no obstant no vol dir que tots fem una reflexió, una volta per nosaltres mateixos i ens arranquem de dins una dosi de sinceritat i d'humilitat per a créixer plegats i sabent que som conscients que tots tenim canvis a fer, i que de ben poc ens servirà criminalitzar a altres persones sense fer una profunda volta per dins nostre.

 

I si he fet totes aquestes esmenes, és perquè ens adonem de com una persona pot estar patint un estrès emocional per tants llocs que se sent desbordada, i com les persones que l'envoltem sovint no entenem per què reacciona a una acció nostra en concret com a una agressió cap a la seva persona, pensant que res del que fem és tan greu, cal veure doncs el gran desajust global i emocional al qual està sotmès el Jordi i començar a resoldre certs aspectes que puguin fer que se senti més relaxat, més humà i més pare del que se li està permetent.

I cal pensar aleshores amb la relació pare-fill, la qual després de conviure-hi molt, puc garantir que és una relació saludable i juganera, basada en l'afecte, el respecte, la sinceritat i la cobertura de totes les necessitats que pugui tenir un nen de 8 anys.

 

No calen judicis que no relaxen a ningú i que augmenten els nivells d'estrès d'un centre educatiu i d'una família.

 

Marta Lozano Azón

47905590V

Jordi Biarnés Montoliu

46768373N

 

Bones, 

 

tornem a escriure per que també porto anteriorment a la denúncia intentant comunicar-me per escrit i per telèfon  de forma respectuosa i no enfadada ni desesperada com hem feu sentir i com hem voleu criminalitzar, quan porto mesos d'incomunicació i no se'm respon a res.

 

Jo el Jordi Biarnés no vull fer mala imatge de l'escola com us heu inventat i si arribeu al judici tindreu les probes que ho evidencien. Quan parlo de parlar als mitjans no és per fer mala imatge de ningú sinó per defensar-me del que per mi està sent una tortura, una anulació, una falta de respecte, un falta de professionalitat, coordinació i de humilitat, i puc entendre els errors i falta de temps de tothom, però si se'm segueix fent mal a mi i directament també al Jan de 7 anys, llavors és quan dic que sortirem als mitjans per que no es pot permetre més que un infant estigui patint el que li heu fet patir només per que té un pare reivindicatiu, que no calla, que ha demanat i preguntat coses que us remouen i no li responeu però si l'amenaceu amb la policia un dia tancant-li la porta als nassos per que us posa els límits de com el parleu com si sigués un nen o un delinqüent per que us fa massa preguntes. Ja n'hi ha prou. Per això escric, és el meu límit i us l'heu saltat molts cops i ara hem denuncieu a mi? per alçar la veu? i us inventeu tants insults i actes falsos? cal tot això?

 

El Jan es mereix 2 anys més d'angoixa preguntant qui el vindrà a buscar cada setmana? 

 

Ens queden 4 anys i si arribem a ser escola institut que també és el meu desig màxim i d'això si que en faré difusió, ens en quedaran 8 d'anys i més per la amistat que uneixi algunes criatures.

 

Voleu seguir fent-ho així sense respondre i només posant denúncies falses? enlloc de saber dir: "ostia jordi, ho sentim , tu t'has equivocat i has dit ho sento molts cops i nosaltres també sabem dir ho sento i volem millorar la nostra relació amb el Jan, la mare i el pare, i construir nous acords de comunicació amb l'escola i amb la família" i fins i tot qui sap si un dia podem construir nous acords sobre els projectes pedagògics o almenys escoltant les propostes sense un somriure sorneguer com el que m'ha fet la Noa molts cops, no cal seguir fent-ho així, no cal posar més egos i egoism, és molt més senzill.

 

És el que el jan necessita? Que li segueixin anul·lant el pare que el va criar i cuidar fins als 2 anys molts més dies i hores que la mare que treballava entre setmana i el pare els caps de setmana? Qui el va acompanyar 2 cops en el procés de entrada  al sistema escolar? als 2 anys a espai aigua i als 3 anys a encants. 2 processos d'aprenentatges preciosos per ell i per mi aprofitant la ocasió d'haver decidit ser pare i responsabilitzar-me del seu acompanyament fins a la seva plena autonomia a la edat que succeeixi.

 

A mi m'ha tocat fer el procés de desapego del Jan milers de cops, al saber l'embaràs feia yoga i ho vaig respirar i sentir, arriben i marxen, la vida i la mort. El tao i el zen. el ying y el yang. l'aigua i el foc. la'ire i la terra.

 

Al nèixer va ser la 2a vegada quan els veus arribar i són per la mare i la sogra et fot la bronca per que no has sortit abans a avisar, quan jo estava cuidant  a la seva filla i al seu net.

 

A l'espai aigua va ser el 3r procés,

 

 la separació als  2 anys la 4a, i va ser ja casi 1 any de desapego,

 

 i la definitiva és quan ja portes des del novembre del 2012 en que et diuen que els nens els crien elles i que tu no sirves para nada más que para firmar un convenio bajo amenazas y pagar ya que no lo vés y lo tiene ella. Jodete las mujeres ganan és la frase que més he sentit en 4 anys, qui fa alguna guerrra? qui ha de guanyar què? no han de guanyar els fills un món més just coherent, relaxat, feli, solidari, atent, comprensiu, re-evolucionari, respectuós, lliure i viu. 

 

Cal més desapego? cal que desapareixi de la vida del jan? per mi és fàcil, jo marxo al poble, pago 400€ menys de lloguer amb local i tot...i desapareixo...és que voleu? jo no ho trobo responsable i crec que el jan no vol això ni així.

 

escric per arribar a cords, escric per trobar solucions i evitar-nos la ciutat de la injusticia, el temps perdut allà i els diners d'advocats enlloc de gastar-ho en projectes educatius per al Jan i altres infants.

 

escric per dir que amb una bona comunicació amb tot el que he preguntat i he dit si hi hagués hagut resposta no m'haguéssiu fet tant de mal i no hem queixaria, apart de queixar-me perquè hem fan mal també faig milers d'altres de coses alegres i boniques.

 

JO TAMBÉ VULL ESCOLA INSTITUT

 

LA NOSTRA ESCOLA ÉS MOLT BONA I POT MILLORAR ENCARA MÉS

 

ÉS I POT SER UN MILLOR EXEMPLE SI TEIXIM ACORDS I SENTIMENTS REALS  CONSTRUCTIUS PER LA SALUT DEL JAN I TOTES NOSALTRES QUE SOM LA SEVA TRIBU

 

En espera de resposta

 

atentament

 

jordi biarnés pare del Jan


Més articles de la xarxa:


 https://clubdemalasmadres.com/la-custodia-compartida/

 

Club de Malasmadres  es una comunidad emocional 3.0 de madres con mucho sueño, poco tiempo, alergia a la ñoñería, con ganas de cambiar el mundo o al menos de morir en el intento… Nace hace dos años en una cuenta de twitter @malasmadres con el objetivo de desmitificar la maternidad y romper el mito de “la madre perfecta”. Laura Baena, su fundadora, sintió la necesidad de compartir su visión de una maternidad real, que reivindicase un nuevo modelo social de madre. Madres que luchan por no perder su identidad como mujer y que se ríen de sus intentos fallidos por ser madres perfectas. De un sentimiento individual a conectar con una necesidad social y convertirse en un movimiento tendencia que con mucho sentido del humor rompen estereotipos.

 

Una comunidad que aglutina ya a más de 500 mil madres en redes sociales y que se ha convertido en altavoz de una generación. Con una lucha común: la conciliación. 




EXPOSICIÓN DE MOTIVOS

...

"En el antiguo modelo de la separación-sanción, la culpabilidad del cónyuge justificaba que éste quedase alejado de la prole. Al amparo de la Ley 30/1981, de 7 de julio, de modo objetivamente incomprensible, se ha desarrollado una práctica coherente con el modelo pretérito, que materialmente ha impedido en muchos casos que, tras la separación o el divorcio, los hijos continúen teniendo una relación fluida con ambos progenitores. La consecuencia de esta práctica ha sido que los hijos sufran innecesariamente un perjuicio que puede evitarse.

Así pues, cualquier medida que imponga trabas o dificultades a la relación de un progenitor con sus descendientes debe encontrarse amparada en serios motivos, y ha de tener por justificación su protección ante un mal cierto, o la mejor realización de su beneficio e interés.

Consiguientemente, los padres deberán decidir si la guarda y custodia se ejercerá sólo por uno de ellos o bien por ambos de forma compartida. En todo caso, determinarán, en beneficio del menor, cómo éste se relacionará del mejor modo con el progenitor que no conviva con él, y procurarán la realización del principio de corresponsabilidad en el ejercicio de la potestad."...

 

Artículo primero. Modificación del Código Civil en materia de separación y divorcio.

...

http://civil.udg.es/normacivil/estatal/familia/L15-05.htm